Mostrando entradas con la etiqueta pandemia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta pandemia. Mostrar todas las entradas

miércoles, 16 de marzo de 2022

Al límit

Aquests dies s’acompleixen dos anys de l’inici de la pandèmia. Una pandèmia que ens ha capgirat la vida a tots, a diferents nivells i a uns més que a d’altres sens dubte, i els efectes de la qual imagino que trigaran temps a desaparèixer. És inevitable tenir presents aquests dos últims anys d’alguna manera o altra; quan torna a aparèixer una data assenyalada al calendari, com el nostre aniversari, el dia de Sant Jordi, les festes de Nadal, o l’inici de l’estiu, ens preguntem on érem aquell mateix dia de fa un o dos anys, si havíem d’estar tancats a casa sense veure ningú, si ja se’ns permetia sortir del municipi o si podíem sortir a passejar en diferents franges horàries segons l’edat. En algunes ocasions seguint unes mesures de confinament amb poc criteri, o si més no, poc pràctiques, sempre des del punt de vista personal, és clar. Però la pandèmia també ens va deixar fer alguna sortida, fins i tot vacances a l’estiu quan no les teníem totes, sempre amb precaució i respecte pels altres. I com que aquest blog parla de viatges, explicaré un que vam fer “gràcies” a la pandèmia, i que, justament, va tenir lloc un any després que tot comencés, és a dir, fa un any.

Ens venia de gust celebrar l’aniversari del Vicenç fora de casa, encara que només fos una sortida de cap de setmana, i com que per aquelles dates les restriccions ens impedien sortir de la comarca, ens vam posar a estudiar el mapa del Baix Llobregat buscant llocs que encara no haguéssim visitat. I allà estava Collbató, el municipi més a l’extrem de la comarca al qual podíem desplaçar-nos sense perill de ser multats. Jo hi havia estat un dia de passada amb la meva amiga Irina fent una excursió fins el monestir de Montserrat, i només recordava el mercat que s’instal.la els diumenges al matí, però segur que tenia moltes més coses a oferir. Ens ho vam prendre com un viatge “exòtic”, com una forma de descobrir un lloc al qual potser no hauríem anat de no ser per les circumstàncies. I com passa de vegades amb els destins improvisats, ens va encantar.

Vam sortir dissabte al matí i vam avisar l’hotel de la nostra hora d’arribada, la qual vam fixar sobre les 11; però quan vam posar el GPS, vam descobrir que encara que ens dirigíem als límits de la comarca, potser el desplaçament entre Molins i Collbató no podia ser considerat com un llarg trajecte. Així que vam prendre un cafè abans de sortir i vam adequar les nostres expectatives sobre la sortida, a la realitat.

L'hotel, al nucli antic, ens va agradar molt, i recordo haver pensat que m'agradaria tenir un bany d'aquell tamany a la casa nova!


Vista des de l'hotel

Collbató és un poble encantador als peus de Montserrat, amb un nucli medieval molt ben conservat i un paisatge esquitxat d’oliveres i ametllers. Es pot gaudir del castell, l’església de Sant Corneli i fins i tot d’un antic molí d’oli, que en aquesta ocasió no vam poder visitar perquè era tancat. També trobem a Collbató, el Taller d’Orgues Blancafort; regentat per la família Blancafort, en aquest taller s’hi han construït i restaurat més d’un centenar d’orgues, i aquesta activitat artesanal ha donat molt de renom al municipi.


Carrers del nucli medieval



Molí de l'oli

I com a principal atractiu turístic, trobem les Coves de Montserrat, o Coves del Salnitre, que permeten una visita pel seu interior. Aquesta visita també ens ha quedat pendent ja que les entrades eren limitades a causa de les restriccions.

Com que aquest municipi és una de les entrades al massís de Montserrat, i entrar en ell significava poder canviar de comarca, la policia es va instal·lar als peus de la muntanya per impedir el pas dels més atrevits; a més d’un vam veure fer mitja volta. Per tant ens vam conformar en fer algunes de les rutes que envolten Collbató, de la qual cosa no ens en vam penedir. Vam escollir la Ruta de l’Aigua i la Pedra Seca, que passa pel Forn de Calç de Collbató, i des de la qual es tenen vistes del castell i de la muntanya de Montserrat.



Per la tarda vam tornar a passejar pel poble, aturant-nos al mirador des d’on s’observa l’Ermita de la Salut, i Montserrat al fons. Ens vam apropar fins a aquesta ermita d’estil neogòtic de la segona meitat del segle XIX. I vam seguir un altre sender que passava per entremig de les oliveres, un paisatge maco de veure quan s’acosta la posta de sol. Aquest camí ens va agradar tant, que el vam repetir al dia següent abans de dinar.



Ruta al capvespre


Apartat de gastronomia.

Que seria d’un aniversari sense un bon dinar! Diumenge abans de tornar cap a casa, vam dinar al Restaurant Can Llates; graellada de carn per a compartir que incloïa un tall de cada animal! Pollastre, xai, vedella, porc, ja fos en forma de costelles, botifarra o filet. Sens dubte un dinar de celebració.

El sopar de dissabte havia estat molt més tranquil. Les restriccions al març del 2021 incloïen un toc de queda a partir d’una certa hora, per tant els restaurants tancaven pel servei de la nit. El restaurant de l’hotel però, oferia un sopar per emportar. Nosaltres vam decidir comprar alguna cosa al súper per menjar a l’habitació. Recordo que aquell cap de setmana la meva cosina sortia per la tele, així que ja teníem el pla perfecte pel vespre.

I aquesta va ser la nostra sortida improvisada, tant de bó en vinguin moltes més!



 

 

 

 

 

 

 

 

miércoles, 6 de enero de 2021

Turismo en tiempos de pandemia

No estaba claro que este año volviera a salir la guía Nurichelín. Con las restricciones impuestas a la movilidad desde que el coronavirus se instalara entre nosotros, se hacía difícil planificar un viaje para el verano, aunque fuera cerca de casa. Pero a veces los planes de última hora son los mejores, y este año pudimos hacer un par de semanas de turismo nacional. Viajamos a Navarra y Asturias, y de vuelta de esta última hicimos una parada en el pueblo del padre de Vicenç, Torrepadre, en la provincia de Burgos. Tuvo que identificarse como Vicentín para que lo reconocieran, y todos se asombraron al ver el cambio físico que había experimentado y al recordar que de pequeño era rubio. Una vez allí, la experta guía sacó papel y lápiz para tomar sus apuntes y valorar el pueblo, que se había presentado al prestigioso concurso “Ese pueblito bueno” en la categoría “Ancha es Castilla”.

-Apartado naturaleza y patrimonio.

Precisamente lo que abundaba por esos parajes era la naturaleza, aunque no la naturaleza verde y fresca que habíamos encontrado en Asturias, sino ya un poco más seca como corresponde a esas tierras. Torrepadre está situado a orillas del río Arlanza, hasta el que llegamos dando un paseo con los primos de Vicenç cuando la lluvia nos lo permitió, ya que tuvimos un par de días de mal tiempo. Por el camino hacia el río pasamos por un campo de patatas y un campo de cebollas; y llamadme urbanita, pero era la primera vez que veía las cebollas fuera del supermercado!


Campo de cebollas
Campo de cebollas

El pueblo tiene su iglesia y su plaza, y las antiguas escuelas, donde ahora está el ayuntamiento. Y la casa de los abuelos había sido reformada con un estilo moderno y práctico, y con un aspecto diferente al que él recordaba de la última vez que estuvo allí. ¡Qué tiempos aquellos de la Gloria!, la habitación más calentita de la casa.

Antiguas escuelas


Iglesia de San Esteban

Casa familiar


En el pueblo no hay tiendas, así que para hacer las compras habituales durante la semana, se desplazan a Lerma. En Lerma hay muchos asadores y un casco histórico muy bonito, donde destaca el Palacio de los Duques de Lerma, que actualmente es un parador nacional de turismo.

Lerma

Palacio ducal

-Apartado gastronomía.

Qué decir de lo más típico de Burgos: ¡la morcilla! Entre la familia había discrepancias sobre cuál era la más buena; nosotros compramos la de Lerma, que se ve que tiene bastantes adeptos. Pero lo mejor fue ver cocinar a la tía Nieves y a la prima Nuri; me venían recuerdos de ver a mi abuela en la cocina del pueblo, haciendo esos platos sencillos pero deliciosos porque son los platos de siempre: calamares rellenos en su tinta, pollo empanado, paella de arroz, o flan de huevo. Y es que a nosotros no es difícil ganarnos por el estómago! Como cosa curiosa diré que la tía se dirigía a mí a la hora de explicarnos cómo preparaba los platos, dejando patente el pensamiento arcaico de que la cocina es para las mujeres.
Los primos nos llevaron también a la bodega familiar, donde nos tomamos un vino totalmente casero. Y allí estuvimos, sentados al fresco de los últimos días de verano, mientras ellos se ponían al día de sus vidas y yo conocía un poco más a su familia a través de sus recuerdos de cuando eran pequeños y se reunían allí todos los primos.

-Apartado diversión.

Vicenç ya me había dicho que Torrepadre es un pueblo muy muy pequeño, que no esperara encontrar tiendas, bares o ambiente nocturno, ni siquiera muchos vecinos. Pero bar sí que había, ¡qué más se le puede pedir a un pueblo en España! El antiguo teleclub donde los vecinos se reúnen un rato antes de comer o de cenar para tomar algo o hacer un aperitivo.
Podríamos incluir también en este apartado la sesión de fotos familiares. Sacaron los álbumes y echamos unas risas viendo los atuendos y los peinados que estaban de moda hace 30 años. Y allí estábamos, buscando parecidos entre primos y pasando un buen rato en familia.
Y no podemos olvidar a las amigas de la tía Nieves, que pasaron un rato por casa y nos divirtieron con sus anécdotas y trucos sobre cómo evitar las multas por saltarse el confinamiento o no llevar mascarilla. ¡Unas auténticas especialistas!
En Torrepadre encontré el auténtico pueblo de Castilla, que no pretende ser un lugar encantador ni turístico, pero sí un hogar para sus habitantes, los cuales te hacen sentir como en casa si vas a pasar unos días. Así que no sé si es el ganador del premio porque la cosa está muy reñida entre todos los participantes, pero se lleva una mención especial por lo que significó el viaje.