Una visita als veïns

Dissabte vaig anar al Camp Nou i potser algú es preguntarà perquè escric un article sobre un esdeveniment a la meva ciutat, si el blog parla de viatges; i la veritat és que no vaig anar gaire lluny; el que passa és que com que algú va definir el partit com un "derbi metropolità" vaig sentir que el fet d'anar a veure jugar l'Espanyol al camp de l'enemic representava un llarg viatge; i és que qui no ha sentit parlar de la proposta de l'AVE Cornellà-Barcelona per fer més curtes les distàncies?

Bromes a banda, i sense jutjar infantilismes d'un i altre president, diré que la tarda va tenir bastanta emoció; entrar a un estadi amb més de vuitanta mil persones impressiona; això no vol dir que no m'emocioni quan vaig a l'estadi de Cornellá, el que passa és que tal concentració de periquitos en un camp de futbol és molt més improbable. Culers drets taralejant l'himne, oferiment de la Pilota d'Or a l'afició, tot molt emotiu, tant, que per un moment vaig oblidar que em trobava en camp contrari i em vaig deixar portar per la màgia del futbol, capaç de fer-me oblidar mals rollos i responsabilitats durant una estona. Ni tan sols el resultat, per una banda previsible però bastant més pobre del que alguns voldrien, em va fer esborrar el somriure que em provocava passar una tarda amb els amics. L'únic que vaig trobar a faltar va ser sentir més càntics per animar l'equip, d'això els espanyolistes en sabem bastant més; allò semblava més una òpera que un partit de futbol, però ja m'ho havien dit els meus amics abans de començar el partit: benvinguda al Liceu!

L'Espanyol va fer un bon partit, amb una primera part més defensiva i un segon temps més intens on va fer patir al Barça. I el penal va ser injust?, dubtós?; en un univers paral.lel on existeixen totes les possibilitats a la vegada, Xavi no hauria caigut; misteris de la física quàntica...

I és que de vegades va bé mirar-se les coses des d'un altre punt de vista; qui pot dir amb certesa, tret dels jugadors que les provoquen i els que les pateixen, si una falta ho és realment? Tot depén dels colors de la samarreta amb que te la miris; la mateixa entrada que els aficionats blaugranes fan veure que no ha existit, jo la protestaria sense pensar-m'ho si li fessin a Tamudo o Callejón.

A estones em sentia sola i impotent davant de certs comentaris sobre "baixar" no sé a on, però en general vaig gaudir de l'espectacle de tots dos equips, i vaig desitjar als últims minuts que un gol blanquiblau espatllés la festa als locals; tot això amb respecte és clar, perquè també és just admetre que vaig poder lluir tranquil·lament els meus colors sense que ningú em digués res.

Evidentment que no vaig guanyar la porra amb els meus companys de feina, què em pensava! No puc esperar ni tan sols que algú em convidi a unes bravas, perquè ni els culers es van atrevir a pensar en un resultat tan ajustat i amb tant pocs gols del Barça. Però què hi farem, això és el futbol!