Aquests dies s’acompleixen dos anys de l’inici de la pandèmia. Una pandèmia que ens ha capgirat la vida a tots, a diferents nivells i a uns més que a d’altres sens dubte, i els efectes de la qual imagino que trigaran temps a desaparèixer. És inevitable tenir presents aquests dos últims anys d’alguna manera o altra; quan torna a aparèixer una data assenyalada al calendari, com el nostre aniversari, el dia de Sant Jordi, les festes de Nadal, o l’inici de l’estiu, ens preguntem on érem aquell mateix dia de fa un o dos anys, si havíem d’estar tancats a casa sense veure ningú, si ja se’ns permetia sortir del municipi o si podíem sortir a passejar en diferents franges horàries segons l’edat. En algunes ocasions seguint unes mesures de confinament amb poc criteri, o si més no, poc pràctiques, sempre des del punt de vista personal, és clar. Però la pandèmia també ens va deixar fer alguna sortida, fins i tot vacances a l’estiu quan no les teníem totes, sempre amb precaució i respecte pels altres. I com que aquest blog parla de viatges, explicaré un que vam fer “gràcies” a la pandèmia, i que, justament, va tenir lloc un any després que tot comencés, és a dir, fa un any.
Ens venia de gust celebrar l’aniversari del Vicenç fora de casa, encara que només fos una sortida de cap de setmana, i com que per aquelles dates les restriccions ens impedien sortir de la comarca, ens vam posar a estudiar el mapa del Baix Llobregat buscant llocs que encara no haguéssim visitat. I allà estava Collbató, el municipi més a l’extrem de la comarca al qual podíem desplaçar-nos sense perill de ser multats. Jo hi havia estat un dia de passada amb la meva amiga Irina fent una excursió fins el monestir de Montserrat, i només recordava el mercat que s’instal.la els diumenges al matí, però segur que tenia moltes més coses a oferir. Ens ho vam prendre com un viatge “exòtic”, com una forma de descobrir un lloc al qual potser no hauríem anat de no ser per les circumstàncies. I com passa de vegades amb els destins improvisats, ens va encantar.
Vam sortir dissabte al matí i vam avisar l’hotel de la nostra hora d’arribada, la qual vam fixar sobre les 11; però quan vam posar el GPS, vam descobrir que encara que ens dirigíem als límits de la comarca, potser el desplaçament entre Molins i Collbató no podia ser considerat com un llarg trajecte. Així que vam prendre un cafè abans de sortir i vam adequar les nostres expectatives sobre la sortida, a la realitat.
L'hotel, al nucli antic, ens va agradar molt, i recordo haver pensat que m'agradaria tenir un bany d'aquell tamany a la casa nova!
 |
| Vista des de l'hotel |
Collbató és un poble encantador als peus de Montserrat, amb un nucli medieval molt ben conservat i un paisatge esquitxat d’oliveres i ametllers. Es pot gaudir del castell, l’església de Sant Corneli i fins i tot d’un antic molí d’oli, que en aquesta ocasió no vam poder visitar perquè era tancat. També trobem a Collbató, el Taller d’Orgues Blancafort; regentat per la família Blancafort, en aquest taller s’hi han construït i restaurat més d’un centenar d’orgues, i aquesta activitat artesanal ha donat molt de renom al municipi.
 |
| Carrers del nucli medieval |
 |
| Molí de l'oli |
I com a principal atractiu turístic, trobem les Coves de Montserrat, o Coves del Salnitre, que permeten una visita pel seu interior. Aquesta visita també ens ha quedat pendent ja que les entrades eren limitades a causa de les restriccions.
Com que aquest municipi és una de les entrades al massís de Montserrat, i entrar en ell significava poder canviar de comarca, la policia es va instal·lar als peus de la muntanya per impedir el pas dels més atrevits; a més d’un vam veure fer mitja volta. Per tant ens vam conformar en fer algunes de les rutes que envolten Collbató, de la qual cosa no ens en vam penedir. Vam escollir la Ruta de l’Aigua i la Pedra Seca, que passa pel Forn de Calç de Collbató, i des de la qual es tenen vistes del castell i de la muntanya de Montserrat.
Per la tarda vam tornar a passejar pel poble, aturant-nos al mirador des d’on s’observa l’Ermita de la Salut, i Montserrat al fons. Ens vam apropar fins a aquesta ermita d’estil neogòtic de la segona meitat del segle XIX. I vam seguir un altre sender que passava per entremig de les oliveres, un paisatge maco de veure quan s’acosta la posta de sol. Aquest camí ens va agradar tant, que el vam repetir al dia següent abans de dinar.
 |
| Ruta al capvespre |
Apartat de gastronomia.
Que seria d’un aniversari sense un bon dinar! Diumenge abans de tornar cap a casa, vam dinar al Restaurant Can Llates; graellada de carn per a compartir que incloïa un tall de cada animal! Pollastre, xai, vedella, porc, ja fos en forma de costelles, botifarra o filet. Sens dubte un dinar de celebració.
El sopar de dissabte havia estat molt més tranquil. Les restriccions al març del 2021 incloïen un toc de queda a partir d’una certa hora, per tant els restaurants tancaven pel servei de la nit. El restaurant de l’hotel però, oferia un sopar per emportar. Nosaltres vam decidir comprar alguna cosa al súper per menjar a l’habitació. Recordo que aquell cap de setmana la meva cosina sortia per la tele, així que ja teníem el pla perfecte pel vespre.
I aquesta va ser la nostra sortida improvisada, tant de bó en vinguin moltes més!
