Aquest article no parla d’un viatge, sinó de molts viatges, els que he fet, al llarg de la meva vida, a Nonasp, un poble de l’Aragó, concretament de la Franja, on va néixer la meva mare. Com molta gent que en el seu temps va haver de marxar de casa i buscar-se la vida a la ciutat, la meva mare ha estat sempre lligada al seu poble, on viuen la meva àvia, els meus tiets i els meus cosins. I ha transmès l’amor per Nonasp a les seves filles, per això cada any retornem al lloc on té les seves arrels. I així, poc a poc, el poble s’ha anat fent també una mica nostre, i encara que només sigui per dos o tres cops l’any, jo m’hi sento com a casa. Per cert que a Nonasp es parla el català, en una de les seves variants dialectals, lo nonaspí.
El poble és maco tant a l’estiu com a l’hivern, però no es gaudeix de la mateixa manera ja que a l’hivern són poques les hores que pots passar al carrer, pel fred que hi fa. A l’estiu podem gaudir de la piscina. El costum és anar-hi després de dinar, perquè si hi ha alguna cosa sagrada allà és l’hora de dinar: a la una en punt, tots a taula! Sobre les quatre de la tarda ja podem anar a fer un banyet. Però la piscina no ha existit sempre; fa anys, quan volíem refrescar-nos per fugir de la calor (que allà a l’estiu pica amb força) anàvem fins una part del riu on hi ha una gran roca i que s’anomena la roca del Saladar. Allà ho passàvem molt bé amb els meus cosins, jugant a llençar-nos a l’aigua, quan n’hi havia, perquè aquella zona del Bajo Aragón és bastant seca.
Una visita obligada és l’ermita del poble, dedicada a la Mare de Déu de les Dos Aigües, que juntament amb Sant Portomeu, és la patrona del poble. El nom de la Verge és degut a que Nonasp es troba entre dos rius: el Matarranya i l’Algars. Una placa a l’interior de l’ermita recorda les inundacions que van tenir lloc al segle XVIII a causa del desbordament d’aquests rius. El passeig cap a l’ermita és molt tranquil, i transcorre per un camí vorejat de pins i xiprers; al voltant d’ella hi ha un parc, molt ben cuidat des de fa uns anys. Quan érem petites, els meus pares ens portaven a recollir pinyons en aquella zona i els menjàvem allà mateix trencant la closca amb una pedra. Com enyoro aquells temps...
Fa poc vaig fer una excursió seguint l’Algars, fins a l’assut que hi ha en aquest riu. A la primavera i l’estiu aquest passeig és ple de vida; tot tipus de plantes i animalons et surten al pas. A la tornada pots remullar els peus cansats al riu, l’aigua és molt fresca i neta.
Per Nadal el poble es vesteix de llums i de música. A la plaça de lo Portal col·loquen un arbre ben gran i pels carrers de senten nadales. La nit del 24 de desembre fem cagar el tió. No hem deixat de fer-ho des que érem petits i ara que a la família hi tornen a haver nens la tradició continua. El dia de Nadal mengem la boníiiiiissima sopa de galets que prepara la meva àvia, amb mandonguilletes i ou dur. I per Sant Esteve els típics canelons. Ja estem quasi preparades per anar aquest Nadal cap a Nonasp i retrobar-nos amb la família!
Apunts de gastronomia.
La zona és rica en productes de la terra; des de la bresquilla de Maella, amb fira monogràfica i tot, fins a l’oli de Mequinensa, amb denominació d’origen. Pels amants dels dolços hi ha unes pastes típiques a Nonasp, són els panadons, fets amb farina i oli, i de cabell d'àngel per dins. I un vermut que fan a ca Freixa ideal per acompanyar els aperitius. I per aquestes festes, lo típic: polvorons i tarrons regats amb una bona mistela.
La zona és rica en productes de la terra; des de la bresquilla de Maella, amb fira monogràfica i tot, fins a l’oli de Mequinensa, amb denominació d’origen. Pels amants dels dolços hi ha unes pastes típiques a Nonasp, són els panadons, fets amb farina i oli, i de cabell d'àngel per dins. I un vermut que fan a ca Freixa ideal per acompanyar els aperitius. I per aquestes festes, lo típic: polvorons i tarrons regats amb una bona mistela.
Bones festes!
